La teoria la sabem tots…com diu Charles Dickens, “cada fracàs ens ensenya alguna cosa que necessitàvem aprendre.”

Però en la pràctica, el teu cos es posa a suar, la respiració s’accelera, t’entra por, angoixa, culpabilitat…

Aquí, a la meva manera de veure, hi hauria dues dimensions a destacar: el que fas el teu amb això i el que fa el teu equip/organització (que influeix enormement en tu).

Que fas tu davant l’error?

Sempre pots triar entre dues mentalitats: sentir-te insegura, petita, jutjar-te, percebre’t que no ets perfecta, que no estàs a l’altura, que no saps fer la teva professió, que els has fallat! O generar un entorn amable cap a tu mateixa, més compassiu, de cura cap a tu, on t’animes, et permets, aprens, t’obres…  Tot depèn d’on triïs estar.

Però és cert que on estigui l’equip, influirà internament. I és que “no podem canviar les persones, però podem canviar l’entorn que les envolta i això, al final, acaba canviant-les.”(Paul Axtell).

 L’equip, què fa davant l’error?

A Espanya el fracàs està poc acceptat culturalment i es penalitza molt més que en altres països (com als Estats Units). Encara que, sabem que no som màquines, no ens agrada equivocar-nos o que el nostre equip s’equivoqui.

És per això que alguna cosa que sento molt fort en l’acompanyament a organitzacions i que em sembla clau fomentar és la cultura de l’error, en la qual no es dona massa importància al fracàs perquè es valora enormement l’aprenentatge que resulta del mer fet d’equivocar-se. Al desfer-se d’aquesta por, fomentem la creativitat, el creixement i un clima agradable en l’entorn laboral.

Per a això, és clau que els i les líders inspirin amb el seu exemple, compartint els seus errors, mostrant la seva vulnerabilitat i humilitat davant el que ocorre, generant espais segurs on es puguin mantenir converses honestes que disminueixin la pressió, la necessitat de ser perfectíssimes com a màquines.

Quins altres elements clau creus que s’han de potenciar?