La veu cap a l’exterior, de l’avanç, del canvi amb  la veu de la cura, de l’anar més lent, cap a dins, cohesionant, integrant…

 S’inicia un projecte entre un grup d’entitats. Les persones que ho integren, motivades, implicades i compromeses amb el projecte que les uneix i els seus motius de fons totalment alineats amb les seves entitats, tenen ganes de fer, de realitzar, d’avançar, de canviar el món, de visibilitzar el que fan, d’atreure a altres participants perquè el projecte tingui més impacte…

Es parla d’aconseguir finançament per a realitzar unes certes actuacions, se somia amb el que es vol aconseguir, se centren les energies en de quina manera poden seduir, es pot fer més i més…

 Però, hi ha una altra força, pròpia del sistema del grup, que obliga a parar. Som més que la suma de totes les parts, veritat? Així doncs, Quan passarem de funcionar com grup a funcionar com a equip? Quan hem tingut una conversa sobre el que som, de manera clara i consensuada i del que cadascuna pot aportar? Quan hem desplegat les expectatives conjuntament? quan hem consensuat una manera de treballar, de relacionar-nos, de decidir, de valorar, d’emprendre….? Quin pes més, a què li donem més prioritat? quan hem parlat de com cuidar-nos?

Des de de la facilitació cream espais per a generar estructures de governança i processos que permetin donar-li al grup un sentit de cohesió, d’alineació, de direcció, de pertinença…desplegant totes les veus en el seu potencial i cuidant a les persones que formen part.