Estar en el camp 👀

La regidora em demana de facilitar un espai ciutadà que, em diu, té molt potencial. Treball en un disseny original: què som, què volem ser. Arribo. Repassem els objectius de l’espai. Començo a oir veus i es formen converses paral·leles que em criden l’atenció. 🙄

Els convido a compartir el que porten i em comenten que “no sabien al que anaven”, creien que era la trobada mensual per a parlar d’aspectes organitzatius i operatius. Demano si tots comparteixen aquesta sensació i assenteixen. 😯

Em quedo en blanc.  I ara, que faig? 😶

Em venen prejudicis: 👿 “aquesta gent no està acostumada al fet que els hi demanin el que volen ser, només volen que la regidora els hi digui com serà”, “estan en la cultura de la queixa i poc en la cultura de la proposta”…

Observo com m’estan limitant aquests pensaments. 😣 Em veig fràgil, em sento esgotada. Necessito una pausa. Els dic que necessito dos minuts. Surto. Estic en blanc! Terror! Respir. Em cuido. Sento el camp. Em ve la frase “deixar anar per a deixar venir…” I m’arriba informació. 💡

Torno. Decideixo deixar anar el que havia preparat: “llavors, que venen a fer aquí? de què necessiten parlar? quins temes tenen força en aquest grup?” Allí sorgeix tot.

 La #facilitació de grup requereix un compromís amb el #camp, amb estar prensents, gairebé en estar en estat meditatiu/alfa, amb el #fluir del que porta el grup, deixant anar els prejudicis (que portem) i posant el nostre rol de facilitació en el #servei del que sorgeixi, d’una cosa més gran que nosaltres.